Fa molts dies que vull seure i escriure aquestes paraules, però amb un nadó tot es fa molt més complicat i a més tinc la sensació de tenir el cervell «ple de llet», em costa dona forma a les idees.

Avui volia parlar-vos de la Begoña, que ha estat el meu àngel de la guarda de la lactància. La Begoña és una doula, el que jo defineixo com una «coach d’això de la maternitat»; t’acompanya i t’ajuda amb tot el que necessitis, resol dubtes i, sobretot, dóna molta confiança en tu mateixa i les teves capacitats com a mare/pare.

Jo vaig posar-me en contacte amb la Begoña quan el meu fill tenia 18 dies de vida. Havien passat ja més de 2 setmanes des del part i el tema de la teta no el teníem resolt, ans al contrari, cada cop era pitjor. Em feien moooolt de mal els pits, tenia ferides als mugrons i cada presa s’estava convertint en una tortura, fins al punt que no volia que el meu fill es despertés per menjar perquè no ho podia suportar. I no era només el dolor físic sinó tot el que us podeu suposar que li passa pel cap a una mare que no és capaç d’alimentar el seu fill: sentiment de culpa, tristesa, ràbia, impotència… Com pot ser que una cosa tan natural sigui tan difícil?! No pot ser que hagi de fer tan de mal…

Per sort havia llegit bastant sobre el tema i al curs de preparació del part li havíem dedicat força temps. Per això sabia que hi havia alguna cosa que no rutllava i per molt que repassés la teoria, jo sola no ho acabava d’encertar. Així que vaig decidir demanar ajuda.

Vaig posar-me en contacte amb associacions de lactància, però com que estàvem en ple Nadal no reprenien les reunions dels grups fins passades les festes. I per a això faltaven encara 10 dies… Una eternitat quan has d’alimentar el teu fill 10 vegades al dia, plorant de dolor…

Per sort una amiga que havia tingut un fill l’any anterior m’havia explicat que havia comptat amb el suport d’una doula i me’n vaig enrecordar. Li vaig demanar el contacte i li vaig enviar un wattsapp a la Begoña. Just havia enviat el missatge em vaig adonar que era un divendres i gairebé les onze de la nit! Li vaig enviar un altre missatge disculpant-me però de seguida em va contestar que no m’amoinés, que el dia següent al matí em trucava i miraria de pujar-hi.

I aixi va ser, un dissabte al matí, en plenes festes de Nadal, va aparèixer la Begoña per la porta i… Em va canviar la vida! Pensareu que exagero però després d’un part que en contra de la meva voluntat havia acabat en cesària, poder donar-li el pit al meu fill per mi era vital. No només pel seu benestar, sinó per mi i la confiança en mi mateixa com a dona i mare.

Aixi que va arribar la Begoña i, deia, em va canviar la vida. D’una manera molt dolça, com és ella, em va ajudar a veure que el problema era que el nen no obria prou la boca i per això tenia ferides. El primer objectiu va ser trobar una postura amb la que li pogués donar el pit sense dolor fins que s’em curessin les clivelles. Vam provar unes quantes fins que vam trobar una (!) amb la que em feia un dolor de només 3-4 sobre una escala de 10. A aquestes alçades per mi això ja era la glòria i la Begoña em va ensenyar a diferenciar  el dolor de quan està mal agafat del dolor que pot fer al principi quan s’enganxa. És a dir, a veure què era normal i què no.

A partir d’aqui la Begoña va tornar a venir el dilluns i una estoneta cada dia durant aquella setmana. A poc a poc la cosa anava millorant, les ferides es van curar i vam anar provant noves postures per donar el pit. A més d’ajudar-me amb la lactància, ens va resoldre molts dubtes en relació al nen. “Això és normal?”, li preguntavem el meu company i jo. Ens va ajudar a començar a entendre al nostre fill, a intuir què li passava quan plorava, què necessitava… Ens va ajudar a treure-li els mocs per primera vegada (pobret, quina tortura!) i a tallar-li les ungles tan petitones que tenia…

La setmana següent vam anar espaiant visites. Venia per comprovar que la cosa anés bé i ho feia a diferents hores del dia per poder donar-nos suport en els moments més delicats (ai les tardes fatídiques!). Recordo el divendres de la segona setmana que vam fer el que ella anomena «la master-class». Vam fer veure que anàvem a un bar a prendre alguna cosa i em va ensenyar com podia donar-li el pit al meu fill a qualsevol lloc. Recordo aquell dia el sentiment de triomf i alegria que vaig sentir en comprovar que ja podia fer com la resta de mares… Tornar a sortir al carrer sense tenir por perquè arribés l’hora de teta. M’havia passat una setmana donant-li el pit sempre al llit i per fi (!) estava en condicions de donar-li a qualsevol lloc.

Una altra de les grans contribucions de la Begoña va ser ensenyar-nos el porteo com a GRAN solució per tranquil·itzar el nostre fill. Primer amb el fular elàstic i més endavant amb la manduca (motxilla). Apa, a lligar-nos-el i a fer passadís. El meu company recorda com la Begoña li va dir: «ja pots comprar-te unes bones sabates que faràs quilòmetres…»  😉

I així ha estat. Amunt i avall, estalviant-nos el gimnàs, ha estat la manera més efectiva que hem trobat  per calmar el nen quan ho necessita. Tant fora com dins de casa, el moviment combinat amb l’escalforeta dels nostres cossos és el millor tranquil·litzant natural per al nen.

Passades les setmanes hem continuat comptant amb la Begoña. De tant en tant algun wattsapp i de tant en tant alguna visita. Li vaig demanar ajuda per fet servir el tirallets per primera vegada i la setmana que ve li he demanat que m’ensenyi a donar teta de peu amb el nen a la motxilla. És el repte definitiu de la lactància!

La primera visita de la Begoña ens la van regalar (gràcies Carme i Edu!) i a partir d’ara s’ha convertit en el meu regal preferit per a qualsevol mare primerenca. Segurament no tothom tindrà els mateixos problemes que jo amb el pit, però ser pares per primera vegada implica una infinitat de dubtes i coses noves a aprendre. I trobo que tota ajuda en aquells moments és més que benvinguda. Poder comptar amb el suport de la Begoña aquelles primeres setmanes ha estat clau per la meva maternitat. Sense ella probablement hauria acabat abandonant la lactància amb tot el que això hauria comportat… Aixi que gràcies, Begoña, pel teu suport quan més el necessitava. T’estaré eternament agraïda.